Sense Paraules

El cinema i la televisió americans s'han quedat muts. El sindicat de guionistes ha anat a la vaga, i tant Hollywood com les sèries de televisió i els shows de més audiència, tremolen.
Què demanen els guionistes americans? Demanen una participació sobre els beneficis que generen les pel·lícules, shows, etc escrites per ells que es difonen pels nous sistemes derivats de l'ús d'Internet. Demanen sous justos. Demanen que no es rebenti el mercat a base de contractar becaris o especialistes en determinats temes a molt baix preu, de manera que un munt de guionistes es queden sense feina. Demanen, en general, no ser els darrers i menys considerats en la cadena de les productores televisives i cinematogràfiques. A la pàgina United Hollywod en podeu trobar explicacions més detallades, i fins i tot un enllaç per signar una campanya de recolzament als guionistes.
Hi ha un munt d'actors que s'han fet solidaris amb aquesta iniciativa, participant en la campanya concebuda pel director y guionista George Hickenlooper i el guionista Alan Sereboff, els videos de la qual surten per capítols cada dia, des del 22 de novembre, dia en que la vaga es va iniciar. Els podeu veure tots a Speechless without writers, i a la pàgina Deadline Hollywood Daily hi especifica a més a més el repartiment de cada episodi (tot i que a dia d'avui només arriben fins el episodi 20, suposo que ho aniran actualitzant).
Hi ha videos realment bons, i el treball dels actors tot i que els videos són de curta durada, és realment remarcable.
La llista d'actors és llarga, n'he anat recopilant els que he pogut, però segur que en falten alguns, amén dels que col·laborin en videos posteriors:
Jason Alexander (Star Trek Voyager), Woody Allen, John Amos (Equipo – A i altres), Patricia Arquette (Medium), Rosanna Arquette, Edward Asner (Lou Grant), Deidrich Bader, Kate Beckinsale, Richard Benjamin, Andre Benjamin, Justine Bateman, Jason Bateman, Josh Brolin, Lizzy Caplan, Patricia Clarkson, Marcia Cross, Alan Cumming, Gary Dourdan (CSI Miami), Julia Louis-Dreyfuss, Minnie Driver, Jenna Elfman, Frances Fisher, America Ferrera , Tina Fey, Jane Fonda, James Franco, Paula Garces, Walton Goggins, Christopher Gorham, Maggie Gyllenhaal, Bill Hader, Ethan Hawke, Philip Seymour Hoffman, Holly Hunter, Felicity Huffman, Mark Indelicato, Joshua Jackson, Ashley Jensen, Michael Jace, Harvey Keitel, Jill Kushner, Diane Ladd, Christine Lahti, Jay Leno, Judith Light, Laura Linney, Eva Longoria, Eric Mabius, William H. Macy, Garry Marshall, Benito Martinez, Epatha Merkerson (Ley y Orden), Matthew Modine, Demi Moore, Marguerite Moreau, Oscar Núñez, Ana Ortiz, Chazz Palminteri, Robert Patrick (Expediente X), Sean Penn, Elizabeth Peña, Matthew Perry (Friends), Paula Prentiss, Cch Pounder (Vick Mackey), Tony Plana, Chris Redman, Dulcy Rogers, Tim Robbins, Rebecca Romijn, Amy Ryan, Freddy Rodriguez, Susan Sarandon, Polly Shannon, Martin Sheen (El ala oeste de la Casa Blanca), Nicolette Sheridan, David Schwimmer (Friends), Charlize Theron, Marisa Tomei, Michael Urie, Olivia Wilde, etc.
Cercant informació a la xarxa sobre aquest tema, no he trigat gaire en adonar-me que els guionistes catalans, i els espanyols, encara tenen menys motius per estar satisfets de la remuneració i el tracte que reben. És per això que darrerament hi ha hagut mobilitzacions a Barcelona i a Madrid, i s'ha creat una federació, la FAGA que intenta englobar i fer més operatives les diferents associacions de guionistes de l'estat espanyol.
Realment, en els darrers anys els guionistes han adquirit, sobre tot a la televisió, una importància com no havien conegut mai, degut al llençament d'algunes sèries d'audiències extraordinàries, audiències que sens dubte s'han aconseguit en gran part gràcies a l'el·laboració de guions esmerats, enginyosos, i fets per aconseguir una expectació inquietant que n'assegura la fidelitat l'espectador desprès de vàries temporades. També els Late Show depenen absolutament dels guionistes.
I no cal dir-ho, desde sempre, les pel·lícules de Hollywood.
Hi ha qui diu que no estaria malament que aquest fet promogués a Europa en general, i a Espanya i Catalunya en particular, una major difusió de les pel·lícules de casa. Estaria bé, si a algú se li acudeix invertir en això mentres dura la vaga...
Mentrestant el públic d'arreu del món pateix una mena de pànic col·lectiu davant la possibilitat que li treguin de la seva petita pantalla les sèries que ens tenen ben enganxats.
Les productores haurien de fer un pensament. Ja ho sabem que són màquines de fer diners i més enllà res no els interessa, però si no per justícia, si més no per sentit comú, esperem que posin fil a l'agulla i parin atenció a les peticions (que jo personalment trobo més que raonables, i per això mateix he signat a la campanya de recolzament) dels guionistes, i que aquests fets ajudin en les seves reivindicacions els guionistes de casa nostra. Sort, i recordant un guió prou famòs, que la Força us acompanyi.

Llibres: Pandora al Congo (Albert Sánchez Piñol)

Va arribar a les meves mans a través dels meus pares, que l'estaven llegint i fent-ne l'anàlisi en el club de lectura del casal de jubilats. A la meva mare, que ja havia llegit "La Pell freda" li empipava que l'autor fes sortir éssers estranys en els llibres, i pensava preguntar-li, quan ell mateix anés al casal dues setmanes després, si és que la seva condició d'antropòleg l'empenyia a fer això .
Inevitablement el llibre em va encuriosir, i jo mateixa vaig començar a llegir-lo.
I la veritat és que no comparteixo la visió que en te la meva mare.
La història em sembla un exercici extraordinari d'imaginació, en el que es barregen vàries novel·les dins d'una mateixa. En una se'ns explica, en primera persona, la vida d'un escriptor de talent però un pèl ingenu i potser conformista, les seves peripècies a la dispesa on conviu amb personatges tant originals i divertits com una tortuga sense closca. L'evolució del protagonista es va trenant i és conseqüència, al llarg del llibre, amb les altres històries que conté.
La increïble història dels dos germans anglesos que se'n van al Congo a buscar fortuna, acompanyats del fidel servent Marcus, que en tornar del Congo acaba a la presó, i des d'allà explica al nostre protagonista les aventures que va viure a l'Àfrica, en una mena de joc estrany que pretén lliurar en Marcus d'una condemna per assassinat.
El relat sobre el Congo emociona el nostre protagonista i a nosaltres per igual, i en la novel·la que fins ara llegíem de cop s'hi barreja la ciència ficció deixant-nos astorats i pendents de girar cada full per veure com acaba tot allò.
La meva gran sorpresa, en veure el desenllaç de la història de'n Marcus, és que em trobava amb un llibre a les mans amb masses fulls sense llegir perquè podés creure'm que havíem arribat al final.
I és que no hi havíem arribat. Tot llegint el relat de les peripècies de'n Marcus a l'Àfrica, no havia pensat que a la història principal encara hi faltava un desenllaç. Aquest darrer no em va decebre gens, ben al contrari.
La ploma d'Albert Sánchez Piñol és àgil, original, i dona una vivesa a les descripcions que em va fer sentir totalment immersa en la història, com si en formés part, com si podés sentir el relat del presoner asseguda al costat del protagonista, amb ganes d'atrapar la tortuga sense closca, fins i tot de parlar amb en Tommy, l'escriptor, i convèncer-lo personalment que podia escriure bons llibres sense fer de negre de ningú.
Els personatges són una creació, i els llaços que l'autor dibuixa, enreda i desenreda fins arribar al final formen un teixit ple d'enginy i impecable en el seu desenvolupament.
Ha estat una lectura emocionant i divertida, i no us en vull desvetllar gaire més.
Us deixo uns enllaços informatius sobre l'autor i el llibre, i me'n vaig a llegir "La Pell freda", que de fet la va escriure primer, però que jo no he descobert fins ara. Ja us en parlaré.

Enllaços:
Ressenya del llibre
Informació de l'autor a la Vikipèdia
Entrevista amb l'autor en el bloc sobre Albert Sánchez Piñol

La catalana emprenyada

Fa uns quants anys ja que el meu amic Quim, aleshores responsable de la venda de bitllets i del bar de l'estació de ferrocarril de Riells i Viabrea Breda, ja me'n va parlar de l'AVE. Em va explicar que tirarien l'estació (una d'aquelles antigues i boniques estacions de rodalies, amb una làmpada increïble d'aranya, i uns mosaics a la sala principal....) i amb el temps posarien un abaixador a l'altre banda, on l'AVE naturalment no pararà. També em va ensenyar uns plànols. S'anomenaven "Proyecto A" i "Proyecto B", i mostraven els diferents traçats possibles de l'AVE cap a França. El "Proyecto A", dins de la gravetat de l'alteració sobre el paisatge, camins i habitatges que es trobaven afectats, semblava bastant raonable. Aquest és el que no van triar, és clar. Pel que vaig poder veure sobre el plànol, el "Proyecto A" respectava més l'entorn, però donava més volta i alerta alerta i alarma!, era més car. Així doncs fora, que si s'ha de cruixir els espanyolets (catalanets inclosos, naturalment) amb imposts, millor fer-los servir per pagar sous de polítics o de monarques. Si amb el traçat de l'AVE toquen el voraviu seriosament a un nombre important de ciutadans i es carreguen al seu pas, qualitat de vida, habitatges, jardins, horts, camps o patrimoni cultural, tan se val.
Actualment les obres van tirant cap al nord del país inexorablement i a mi se'm posen els cabells de punta només de veure tot el que ha passat a la zona del Llobregat.
El fet que la gestió de les obres de l'AVE en general s'estigui portant d'una maldestra, desorganitzada i pel meu gust molt emboirada manera, combinat amb el fet que pel que sembla una part de les obres en qüestió ha de passar per sota de la Sagrada Família, no contribueix precisament a tranquil·litzar-me.
Si a tot això sumem la competició surrealista pel nacionalisme espanyol en el que PP i PSOE semblen haver-se embarcat, els entrebancs d'un Estatut que ja no venia gaire satisfactori de fàbrica, els problemes de finançament d'infraestructures en general, la presa de pèl sistemàtica dels polítics del govern central (perquè sense anar més lluny te pebrots, això de la Magdalena...) , i aquesta politització d'una gran part de la població espanyola que està "demonitzant" Catalunya i els catalans últimament d'una manera completament al·lucinant, al final, i tant, que el català s'emprenya. I la catalana (en aquest cas una servidora) també.
I com vaig escoltar l'altre dia en un col·loqui a RAC1, totes aquestes circumstàncies plegades estan portant a que l'habitant de Catalunya, sigui catalanista, català de soca-rel, andalús, àrab o xinés, n'estigui més que fart, i si potser a aquest català abans ja li hagués anat bé una Espanya plural i federalista, ara per ara s'estima més ser independent, no exactament independentista o identitari , que tots no ho són, però independent sí, perquè a ningú no li fa cap gràcia formar part d'un tot des del qual se'ns toca la pera constantment en tots els aspectes.
Això es pot copsar cada dia al carrer, als mitjans de comunicació, dins l'esperit mateix de la catalaneta mitja que escriu aquestes línies. I acabo pensant que els espanyolistes una de dos, o si realment ens volen amb ells, s'ho estan fent fatal, o potser el que realment volen es treure's Catalunya de sobre, per la tàctica aquella tan roïna de molestar la parella a qui no suportem més fins que sigui l'altre el que ens deixi i d'aquesta manera quedar nosaltres com els pobrissons abandonats que tant varem fer per que allò no s'esfondrés, mentre l'altre queda com un desagraït i un malànima.
N'estic molt, d'emprenyada, i parafrasejant l'honorable Sr. Pujol, tinc moltes ganes de fer un bon "mecagon cony" des de fa temps, unes ganes que vénen de lluny (jo ja n'era fa temps, d'independentista, moderadota, però ho era) i que creixen i creixen i creixen sense aturador.
Aquí ho deixo, doncs, per escrit, perquè consti i per qui s'ho vulgui mirar o compartir l'emprenyamenta i col·laborar amb les seves aportacions al mecagoncony general.

Obrim el calaixet

Començo un nou blog ( i ja en van…) i aquest vol ser una mica diferent dels que he obert fins ara.
Què pretén El Calaixet? Res més que informar i opinar sobre l’actualitat en les seves diferents vessants, o potser més aviat en les vessants que a mi personalment m’interessen més.
Pel caire que li vull donar, m’exigirà una miqueta més de constància en les actualitzacions. Bé ja ho veurem, de moment, obrim el calaixet.